english>>
español>>


A-Minimalisme conceptual en la pintura
Arnau Puig

B-Observacions sobre els quadres de Carlota Jardí
Lóránd Heygi

C-Prendre's el seu temps
Jaume Vidal. Article a El Punt Avui. D'ara i aquí.


A-Minimalisme conceptual en la pintura
Arnau Puig

Es pot comprendre que des dels realismes figuratius els artistes derivin, per un sadollament i una saturació d’anecdotisme, i per fugir de l’evidència vulgaritzant, vers els geometrismes plàstics i, fins i tot ja instal·lats en l’estricta geometria, només els interessi el color i les lleis i els principis òptics que el puguin organitzar, amb la finalitat, això sí, d’obtenir uns efectes estètics insòlits respecte de les percepcions més comunes i a l’abast. Tot el que acabo d’escriure té noms i cognoms: Mondrian, per exemple, per caminar vers l’espiritualisme representatiu; Marcel Herbin, un altre cas, que vol fugir del simbolisme significatiu dels colors per retenir-ne només la composició i l’impacte cromàtic; o Josef Albers, encara un altre, atret per una investigació del color relacionada només amb les geometries de la seva presència.
Però és més difícil, a l’inici del segle XXI, dedicar-se a la pintura no pel simple plaer de la pinzellada, encara que sempre hi sigui present (perquè, pintar, servir-se dels colors, és un dels plaers de creador més grans que mai es puguin donar), sinó perquè organitzant els colors sobre una superfície, ensems hom posi en evidència, progressivament, un espai autònom i amb valors autòctons que abans d’aquella acció no existia i, a més, aquells colors no tinguin ni siguin referent de res més que de la pròpia voluntat d’anar descobrint aquell espai en què, quan el seu creador decideixi donar per acabada aquella recerca, hi haurà totes les satisfaccions pròpies i sentides per aquell autor –sempre hi ha, en el món i en l’entorn en què nosaltres ens hem de moure, la realitat d’un autor, algú que és el que motiva que aquella presència assumeixi una existència que abans no era ni coneguda ni acceptada, però que des del moment de la nostra acció serà inevitablement present i, a més, activa–. Aquestes satisfaccions hi seran presents sense associacions ni complexos anímics, perquè la pintura donarà testimoni d’aquell espai només per la decisió de qui l’ha creat i amb estricta referència a la seva voluntat.
Davant d’aquest fet creatiu hom podria entendre que ens trobem en aquella actitud filosòfica i moral que en diuen solipsisme: trobar-se en el món és estar, com el món mateix, en la més radical solitud, sense cap altra consciència que la pròpia per contemplar les indubtables belleses que hi ha, però és un goig, aquest de la contemplació, que hom no pot compartir amb ningú, cosa que fa que la satisfacció esdevingui negativa, inútil, més desesperant encara. I que, com més s’hi reflexioni, més negatiu tot sigui, malgrat que només en el fet de la contemplació el goig sigui màxim. Tot això em porta a evocar les anomenades teologies negatives, aquelles que creuen –per l’estructura, que implica ordre i voluntat, magnificència i esplendor que ofereix el món– en la indubtable existència d’un organitzador i ordenador de tot això, però que és obvi que no hi ha aquest autor perquè tot és indiferent a aquell que s’hi encanta i se sent emportat per aquesta meravella. Només hi ha presència, però no realitat. Com també, em sembla, en això deu consistir aquell acte d’emportament dels més subtils místics, que s’han de fiar i confiar en el fet que allò que cerquen i pel que malden només ho trobaran en la contradictòria realitat de la seva ja no existència sensible. M’escruixeixo pensant en una santa Teresa o en un sant Joan de la Creu, pures teies de foc de l’existència que han de confiar que trobaran el que cerquen en el no existir.
Doncs bé, i ara arribem a la nominació precisa de l’autor que ens ha inspirat tot el que estem diem, la pintora Carlota Jardí nada a Barcelona el 1960, dedicada per instint i necessitat personal íntima a la pintura, havent fet, perquè és de rigor en tota persona culta instal·lada en una cultura activa i dinàmica, els estudis considerats adients per al coneixement i la pràctica de l’art i, conseqüent, havent-se dedicat específicament a l’altre aspecte que ofereix tot sistema social degudament establert, el de la formació professional activa i directa i amb compromís amb la realitat de la circulació i el mercat de l’art, l’activitat artística com a mester de la immediatesa, l’artesania i, també, com a especulació formal per trobar les formes adequades als usos i les necessitats d’artifici que pugui sentir tota societat establerta per aportar les solucions que corresponguin a les intencions i els desigs inventats, altrament dit, l’escola del disseny.
Amb aquest bagatge cultural i pràctic Carlota Jardí s’endinsa en el món de l’art. És en possessió de la subtilesa mental i té la capacitat manual d’executar el que el seu esperit li dicti, dins la teoria estricta o en la pràctica immediata. Com tot aquell que ha d’emprendre la travessia del desert, comença per les senderes ja marcades. Fa els passos adients, però s’adona que tot és tornar a marcar les empremtes personals on ja n’hi ha infinitat de semblants: seguir el que ja s’ha seguit i seguir-ho no perquè se’n tingui la necessitat –que en seria una justificació– sinó perquè hom no s’atreveix a trobar-se amb si mateix. L’expressionisme, en el millor dels casos, seria el camí que hauria de seguir una acció pictòrica que no es qüestionés el mateix perquè d’aquella dedicació.
C.Jardí, al cap d’un temps de desenvolupar la seva tasca pictòrica té la consciència certa que la seva manera de pintar no és el perquè que justifica la seva dedicació a la pintura. Si es va dedicar a la pintura era perquè volia trobar-se en l’obra feta aquell goig intern, de satisfacció plena, que és el pintar. Que el goig, l’obra i la pintura fossin la mateixa cosa. Jardí no pintava per explicar anècdotes de la quotidianitat, sinó que ho feia per cercar el sentit de la pintura, tal com passa quan, en el viure, hom no qüestiona perquè viu sinó que troba la satisfacció del viure en el viure mateix; és el goig sensual que dóna sentit al goig de sentir-se viu, tal com passa quan veiem la canalleta córrer, riure, embrutar-se –per a nosaltres, els grans– però que per a ells és simplement gaudir del do de què estan en possessió: el de la vida. Així mateix, això és el que vol sentir el pintor: el goig de pintar, el goig de fer amb pintura un món, ric, complex, ple de risc; un món que posi en evidència un espai que existeix precisament perquè és un espai pintat, no perquè sigui un espai on hi hagi referides, per mitjà de la pintura, unes històries alienes a la pintura. En l’acció del pintar va manifestant-se la lluminositat de les tintes, obtinguda per mitjà de subtils capes de pigment esteses sobre la tela que, ensems, va sorgint com a espai de conflicte conceptual gràcies al cromatisme.
Contràriament al minimalisme, que propugna l’absència de trets sensibles i sensuals –perquè en tota pintura no hi ha d’haver res més que el que hi ha: pintura–, la plasticitat constructivista que cerca Carlota Jardí incorpora amb subtilesa pictòrica precisament aquestes vivències, allunyant així aquesta faceta nova de la plasticitat d’una serenitat que, efectivament, no hi és –perquè hi és manifesta la passió del pintar–, però en què sí que es manté l’impacte de la monumentalitat exigit pel minimalisme.
És per això que he dit que la pintura de Jardí no era una pintura a la manera de Mondrian, ni tampoc una pintura a la manera de Herbin. La pintura a la qual s’aproparia més seria la d’Albers. I tanmateix, tampoc no coincideixen, perquè Albers cerca jocs i combinatòries de la teoria del color mentre que C.Jardí busca que els colors s’expliquin ells mateixos, que mostrin les seves pròpies històries de matisos, les seves derivacions, contrastos i qüestionaments i que, de tot això, en primer terme sigui l’artista, l’autora, que gaudeixi plenament i realment del que fa –atès que ella és la causa i l’ocasió de tota aquella aventura, com l’infant que viu plenament allò que posseeix–, que, ensems, sigui conscient que aquella realitat no li és aliena sinó que és l’autora que l’ha generada i, encara més, que hi hagi a l’entorn algú, quelcom amb qui compartir l’aventura de la pintura i del pintar, tal com passa quan –i m’excuso una altra vegada de recórrer al símil– l’infant, de tant en tant, busca els ulls de la mare i dels companys de joc, per fer-los notar que ell, la pintura en aquest cas, és allí desenvolupant-se, mostrant tot allò de què és capaç.
Aquí hi ha la pintora, aquí hi ha l’autora d’aquells meravellosos equilibris de color que s’entrecreuen, que densifiquen o alleugereixen la tensió de les saturacions o rebusquen les subtilitats dels matisos. Però sobretot, com era la pretensió dels constructivistes, mostren que només amb els colors i la geometria compositiva que aquests permeten es pot expressar tot, es pot representar tot sense que calgui recórrer a un altre codi de comunicació per mostrar-se, fer-se veure i sentir. Jardí ha retrobat, ens en fa conscients, que el color no necessita ni de l’anècdota viva ni del mot aclaridor. La pintura té el seu joc propi, expressiu i representatiu. Només cal mirar amb atenció el que un autor ha pintat, adonar-se –perquè la pintura parla, és també un llenguatge– del que diu i seguir les indicacions que hi són presents i expressades. Totes les dinàmiques, tots els sentiments hi són, i sense intermediaris.
Aquella insatisfacció còsmica, Carlota Jardí l’ha anul·lada perquè el món és un joc autosuficient que ensems que es complau amb ell mateix se sent i es vol participat. Contemplem l’obra i ho verificarem.



B-Observacions sobre els quadres de Carlota Jardí
Lóránd Heygi

Malgrat que, en un primer moment, els darrers quadres de Carlota Jardí ens sobten per la seva simplicitat o bé ens recorden, per la seva estructura geomètrica elemental, aparentment simple, determinats models de la història de l’art abstracte estructural, hem de revisar aquestes impressions en una segona mirada, més atenta. De simples, en són només en aparença, perquè en realitat estan formats per una estructura de diverses capes, refinada, complexa, intel·ligent i sàviament composta, que sensibilitza experiències plasticovisuals “primàries” i nivells de referència “secundaris”. I també només en aparença són repeticions de models coneguts d’estratègies i resultats formals precedents de l’art estructural, ja que, en realitat, operen com a elements i mecanismes visuals actius propis de la pintura estructural no representativa, però posicionats en un context nou. Es podria dir que Carlota Jardí treballa amb els típics “mitjans desconstructius”, malgrat que manté conseqüent, i amb una lleugeresa convincent, la compacitat i la coherència visual dels quadres amb una estructura de color bidimensional, referida a la superfície concreta.

Aquest és un tret nou i sorprenent en la seva pintura més recent: estem disposats a assimilar la reconstrucció, a assimilar les referències, a valorar-ne la rellevança actual en les estructures noves i concretes del quadre; i, paral·lelament, gaudim de la “serenitat” i l’“obvietat” de les estructures formals, ens deixem complaure per aquestes entitats sorprenents, gairebé desapercebudes, difícils de trobar avui. Sí, arribem a sentir-nos mimats per la bellesa del color, per la diferència subtil però essencial dels camps cromàtics, que sorgeixen dels mètodes variats d’aplicació de la pintura i de les diferents direccions del moviment del pinzell; gaudim amb la sinergia de superfícies brillants i mats, amb l’opacitat o la transparència de les capes pictòriques, amb les diferenciacions, gairebé com en relleu, de cada forma geomètrica.

Els quadres de Jardí són silenciosos, serens, compactes, arquitectònics i, per això mateix, objectuals, concrets, tangibles, “reals”. Potser aquesta realitat objectual fa que esdevinguin nobles, arcaics, tranquils, intemporals i, malgrat això, enigmàtics. L’espectador actual ja no creu en l’harmonia, en la coherència plasticovisual, en l’equilibri dels factors, sinó que analitza els elements constitutius del quadre en els seus diferents contextos històrics i teòrics, tot dissociant-los del seu àmbit originari. No hi trobem la pretensió criticoanalítica pròpia del mitjà. Al contrari, Carlota Jardí prova de “rehabilitar” determinats mecanismes actius i funcions originals, donar-los un nou ús. Aquesta actitud confereix als seus quadres un cert caràcter arcaic, tot i que són completament neutrals i en absolut “historitzants”. Les formes geomètriques conegudes de períodes anteriors de l’art estructural, analític i abstracte, són aquí simplement aplicades, sense declaració d’estil o historicitat. No són ni cites ni fragments de context precedents, actuen a la manera de signes d’un vocabulari legítim i ofereixen a l’artista la possibilitat de presentar determinats fenòmens plasticovisuals i d’observar-los en el context del quadre. El tractament diferent de cada camp cromàtic, les lleugeres transicions de la superfície del quadre, les gradacions tonals i les estructures elementals, no del tot simètriques, sempre amb un desplaçament petit, desconcertant, duen Jardí a aconseguir un efecte general múltiple en què les reflexions intel·lectuals i compositives estan unides de manera inseparable a les experiències plasticovisuals concretes del quadre, és a dir, al fenomen pictòric particular i com a objecte de la percepció.

La percepció del fenomen pictòric concret, únic, manifest en la seva presència objectual, conté referències a la història de l’art, però la capacitat callada, serena i no declarada del fenomen plasticovisual no és el mer resultat d’un procés analític, sinó una trobada d’estímuls visuals simultanis que es reuneixen en el quadre.

El quadre actua, en aquest sentit, com un mitjà d’unió, com un lloc de trobada, com el terreny d’un acte creatiu que es manifesta en la reciprocitat de cadascun dels elements i dels mètodes que el constitueixen.



C-Prendre's el seu temps
Jaume Vidal. Article a El Punt Avui. D'ara i aquí.

Un dels moments més gratificants de la meva feina de periodista d'art ha estat la visita als estudis d'artistes. L'art pren en aquests espais tota la seva dimensió: caos, ordre, silenci, paraules, matèria, projectes, frustració, il·lusió i lluminositat. Un dels que havia visitat sovint era el de la pintora Carlota Jardí al barri del Poblenou de Barcelona, un altre dels soho barcelonins que mai no han arribat a ser-ho.
Ella em mostrava la seva obra mentre jo intentava donar paraules a les meves sensacions. A principis dels anys noranta, els seus quadres eren intensos, de tonalitats pujades, amb forts contrastos. Amb una pàtina atmosfèrica que potser tenia a veure amb el passat industrial de la zona. Tenia molta traça per treballar els negres i els vermells i gran sensibilitat a l'hora de treballar l'obra gràfica.
Però Carlota Jardí va canviar d'aires i se'n va anar a viure al Penedès. A una casa al bell mig de camps de vinyes on des de la finestra del seu estudi podia contemplar i viure la graduació cromàtica de la llum del dia: la del matí, la del migdia, la del capvespre... La seva obra va canviar: res no és el mateix si el temps transcorre.
Per aquest motiu, quan vaig entrar a la galeria Esther Montoriol de Barcelona (Diputació, 339. Fins al 29 de març), tot i que havia ja vist precedent d'aquesta obra al Penedès, la impressió que vaig rebre era de blancor, gairebé com si el color només fos un petit reflex. Però va ser una falsa impressió perquè en apropar-me a les obres els colors taronges i verds van prendre la seva intencionalitat de ser-hi en aquest espai.
Aquesta sensació vaig contrastar-la en conversar amb l'autora després de veure la mostra. Carlota Jardí en va fer parar atenció al títol que havia triat per a l'exposició, La segona mirada. “Intento apropar-me a la natura i la meva pintura sembla més amable, però, compte!”, adverteix la pintora. “Ens creiem que la natura té un caràcter distès quan la contemplem des de la mirada urbana, però quan hi vius t'adones que ni ho és ni ho deixa de ser, de tranquil·la, la natura segueix el seu ritme, que no és el dels humans.” I d'això tracta el seu treball, formes circulars que intenten de fer composicions que finalment no segueixen la seqüència lògica que els caldria. “Res no és el que podríem esperar, perquè he intentat que no tot estigui al seu lloc”, diu l'artista.
En aquest delit que res no sigui el que aparenta, Jardí opta irònicament per triar colors que portin a significacions diferents de la poètica que sembla deduir-se de la seva obra. Així, més que un color rosa floral, que ens evocaria la natura, l'artista opta per un rosa xiclet de connotacions més industrials.
L'artista demana a l'espectador una segona mirada, cosa que implica que, a més de llum i forma, el quadre incorpori com a element pictòric el temps. I és amb aquest prec que Jardí defineix conceptualment la mostra i li dóna caràcter reivindicatiu. “Preneu-vos les coses amb més tranquil·litat i podreu descobrir moltes més coses al vostre voltant”, ve a dir-nos l'artista nascuda a Barcelona l'any 1960.
En definitiva, del que tracta l'obra de Carlota Jardí és del contrast d'un doble concepte: d'una banda, de la dificultat d'interpretar una imatge d'un sol cop d'ull i, de l'altra la connexió entre les pulsacions que crea la natura i la que crea l'art. “Utilitzo la pintura-mirall per mirar darrere, per captar l'atmosfera entre la natura i nosaltres.”
Obra gràfica
La galeria Esther Montoriol ha encetat una pràctica perquè tothom pugui endur-se una peça de l'artista amb l'edició d'obra gràfica a preu molt assequible.